divendres, 24 de febrer de 2017

Que no se’ns escapi aquest tren!

Lluny queda aquell 30 d’abril de 1860, dia en què el tren arribava per primera vegada a Cervera. Temps en què la indústria a la comarca començava a despuntar amb farineres, molins d’oli o establiments de comerç i transformació del vi que, tres dècades després, la fil·loxera deixaria tocats de mort. Era a mitjans de segle XIX quan la xarxa de ferrocarril creixia arreu de l’Estat espanyol, després que la primera línia peninsular comuniqués Barcelona i Mataró el 1848, fruit d’una iniciativa privada molt exitosa. 
Aleshores, la llei de ferrocarrils va permetre ampliar la xarxa, que en poc temps va arribar a gairebé 5.000 quilòmetres arreu del territori espanyol, finançada en bona part amb diner públic mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments. El planejament va obeir a un criteri ideològic que pretenia vertebrar els territoris hispànics, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de sortida i d’arribada a Madrid. El ferrocarril havia de ser, en primer lloc, un instrument de creació de la nació espanyola i subsidiàriament, contribuir també en el desenvolupament del mercat espanyol. Així, d’acord amb condicionants polítics i ideològics, es van construir línies d’escàs o nul interès que travessaven extensions buides i connectaven ciutats poc poblades, que van esdevenir un fracàs. A més, es va optar per l’ample de via diferent al francès, cosa que impossibilitava la connexió dels trens amb Europa. El negoci havia estat la construcció, subvencionada pel govern. A tot aquest despropòsit, es van succeir greus repercussions, doncs el fracàs de les companyies ferroviàries en iniciar-ne la seva comercialització va provocar la crisi financera de 1866 i, amb ella, la fallida del sistema bancari i de la borsa i el tancament d’un gran nombre d’entitats de crèdit, donant per acabada l’anomenada “febre d’or”.
És evident doncs, que els problemes d’infraestructures que arrosseguem avui tenen un precedent altament alliçonador en la construcció de la xarxa ferroviària espanyola a mitjan segle XIX. Així, si ens traslladem a l’actualitat, l’Estat espanyol és l’estat del món que més despesa ha fet per habitant en matèria d’alta velocitat, el segon estat amb més quilòmetres de via, darrere de la Xina i el que menys utilització en fa. A més, en contra del que dictaria el sentit comú, inverteix molt més en AVE que en Rodalies, i aquest fet és encara més sagnant si es posa el focus a Catalunya, on les inversions en Rodalies no han passat mai de ser insignificants, i per això, aquest mode de transport perd viatgers mentre Ferrocarrils de la Generalitat o el metro en guanyen. El menyspreu cap a les infraestructures catalanes també el podem veure al tram de via fèrria de Manresa a Lleida, que no fou electrificat fins els anys 80, i observant el procés de modernització de la línia i les seves instal·lacions, que ha estat tan eficaç com l’operación diàlogo que el govern espanyol acaba de liquidar. 
L’alta velocitat és una infraestructura que no genera nous desplaçaments (els pren d’altres modes sobretot l’avió) i per tant no genera riquesa, afavoreix la concentració de població en grans ciutats, afavoreix les desigualtats socials i no permet el transport de mercaderies i, per tant, no afavoreix la indústria exportadora. Contràriament, les inversions en rodalies generen riquesa per elles mateixes, disminueixen els costos relacionats amb la congestió en les grans ciutats, redueixen el temps i les despeses de desplaçament per mobilitat obligada i les emissions de gasos contaminats derivats del transport per carretera. 
Però, per què l’Estat Espanyol ha invertit, inverteix i pel que sembla, invertirà en alta velocitat? La resposta ens semblarà un dejà vu: es tracta d’una infraestructura molt cara d’executar i de mantenir. Així, les grans empreses constructores, peces fonamentals de l’oligarquia espanyola s’aprofiten premeditadament de la ciutadania, una població acomplexada pels anys de retard en el seu desenvolupament, generats en bona part pels anys de dictadura. En aquest negoci, els catalans, com a espoliats per l’Estat espanyol, aportem cada any 16.000 milions que donen per fer molts quilòmetres de via d’AVE. 
Si reflexionem sobre el passat i el present, sobre la història i els indicadors que es repeteixen, veurem que l’única forma de poder canviar les coses és decidint nosaltres mateixos, evitant que els nostres diners serveixin per engreixar aquesta oligarquia que ens estaca i desvinculant-nos d’un estat que ens menysprea. L’única via és la independència. Que no se’ns escapi aquest tren!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada