ANNA PUNSODA
Potser en un marc català podríem viure menys atents a la política sense caure en grans contrasentits. Però el marc és espanyol i per això ahir, lluny dels cercles més informats, podien sentir-se els discursos més increïbles: sentir catalans que pretenen viure plenament com a catalans però que votaven el PP perquè esperen un miracle econòmic i perquè, tot i no haver sortit mai del poble i parlar un castellà que fa riure, no qüestionen Espanya. Parlo per algunes zones de Lleida i de la Catalunya Central que sempre havien estat feus del tot convergents però que, a poc a poc, s'esventren entre alguns votants d'ERC i més del PP. Aquests últims no són votants espanyolistes sinó gossos apallissats que miren els que parlen de referèndums com si fossin bojos. Com que no marxarem mai d'Espanya, pensen, votarem els que la governin més bé.
La veritat és que engegada TV3 i assegurada la immersió lingüística, els partits nacionalistes han fet poc per reforçar l'imaginari col·lectiu. Per això, que pobles com els de la Segarra continuïn catalanitzats s'explica sobretot per l'aïllament i la demografia, perquè aquí la immigració s'ha integrat molt bé. Però s'explica també pels que, fent país, han fet política sense saber-ho: penso en Els Pets, en el Club Súper3 o en la brossa incestuosa del Benet i Jornet, que han sobrevolat electoralismes. També en Martí i Pol, en Lluís Llach i últimament en l'heroi Guardiola. L'aïllament, aquesta cultura popular i les visites regulars del Pujol i la Ferrussola van ser suficients per mantenir relligada la Catalunya rural durant molts anys d'autonomisme. Però la inèrcia del marc estatal va estirant i, si els partits nacionalistes no fan més pedagogia, amb el temps molts catalans finançaran la seva asfíxia i convertiran Catalunya en un mosaic de reserves indígenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada