L’any passat, per aquestes
dates, i amb motiu del lliurament del premi 7Lletres vaig denunciar públicament
el desemparament al que estem sotmesos
com a poble davant d’una Espanya que ens
te colonitzats, davant d’una Espanya que té tota la maquinària que li ofereix
el poder, o sigui l’exèrcit i les lleis, per anar-nos aniquilant fins al
genocidi final.
Ha transcorregut un any i la
maquinaria opressora continua avançant implacablement, aprovant lleis cada
vegada més restrictives, posant obstacles a tot el que porta el segell de
català.
A tall d’exemple: l’absurd
canvi de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears, una llei que
ha de permetre l’extinció de la llengua pròpia, la llengua catalana, una
llengua q es deixarà d’utilitzar a
l’administració pública així com tampoc s'exigirà el seu coneixement per
accedir-hi. També la castellanització de
topònims i pobles. Un
despropòsit
irracional i antihistòric. Un acte vergonyós i indigne d’un Parlament: votar en
contra de la major senya d’identitat d’un poble, que és la seva llengua. Un
dels fets més lamentables des del final de la dictadura franquista i que s’ha
pogut dur a terme amb els vots del PP,
aquest partit que s’omple la boca de paraules com llibertat i democràcia. Mai,
mai hi havia hagut una tergiversació del sentit de les paraules com ara.
I la darrera agressió, la que
ha fet el govern d’Aragó, de qui ha estat la brillant idea que ha decidit que d’ara
en endavant el català que es parla a la Franja de ponent s’anomenarà “llengües
peculiars”.. Una maniobra més per marginar-nos, per aïllar-nos.
Van estrenyent el cercle...
I aquí us llegiré una cita
del pare, escrita fa 30 anys:
Sabrem que una terra és ocupada no només per
l’espoliació econòmica, per la dependència política, sinó per la falta de
llibertat amb que es mou la cultura indígena, per la desconsideració que
sofreix la seva llengua, per la creació de dispositius que la posen
contínuament en discussió i la
subordinen a la cultura importada, des dels centres directors de la qual es decideix,
en darrera instància, si la corda serà curta o llarga... I als pobres catalans
sembla que no se’ns acut que, mentre hi hagi corda, curta o llarga, la durem
lligada al coll.
Jo em pregunto: davant les agressions i robatoris sistemàtics a la
nostra terra, ens quedarem palplantats? Hem d’actuar amb coratge, dignitat i
valor. Ens toca JA decidir compromisos, a nosaltres ens escau continuar la
lluita. Catalunya és el nostre país, la nació que ens pertany i que cal
defensar amb ungles i dents, en som deutors de totes les persones que ja no hi
són, que fins i tot varen donar la seva vida per aquesta terra, la nostra, per
aquesta llengua, la nostre, per aquesta cultura, la nostre. No en tenim cap
més. No és cert que siguem bilingues, ens ho han imposat, nosaltres només som
catalans i només tenim una llengua, el català. No en tenim cap més.
S‘ha d’exigir al Parlament que
decideixi unilateralment la independència,
no podem tolerar més abusos, volem uns Països Catalans lliures i els
volem ara.
Sempre m’agrada acabar amb
una cita del pare però aquesta vegada ho faré amb dos
Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns
forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis,
generacions senceres... No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills,
els nostre néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i
morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen i moren aquells que ara
ens refusen allò que es concedeixen, oblidant voluntàriament que els drets
humans emparen, amb les persones, els pobles.
------------
I no oblidem mai que l’alliberament de
l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és
i el força, amb pressions, amb prohibicions, a abjurar la seva cultura.
Manuel de Pedrolo i Molina
(l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada