La nostra revolució cantada

Aquests dies les repúbliques bàltiques estan d’aniversari. A finals d’agost de l’any 1991 Estònia, Letònia i Lituània recuperaven la independència de la Unió Soviètica, perduda arran del pacte Molotov-Ribbentrop en temps de la Segona Guerra Mundial. Ucraïna també celebra aquests dies el 25è aniversari de l’aprovació de l’acta de Declaració d’Independència. Dos anys més tard, el 1993, es dissolia l’antiga Txecoslovàquia per donar lloc a dos nous estats d’Europa, Txèquia i Eslovàquia. Aquesta contextualització en la història del vell continent evidencia que les fronteres canvien. De fet, les fronteres, a Europa, han canviat moltíssim en el decurs del darrer segle. Res més clar, per desfer les afirmacions d’alguns immobilistes que cerquen arguments contra la independència de Catalunya sota les pedres i a contracorrent. 

Els catalans estem vivint el nostre procés, que té uns certs paral·lelismes amb el que esdevingué fa 25 anys a les repúbliques bàltiques. Fa tres anys vam recórrer la costa, fraternalment donats de la mà en una Via Catalana que anava consolidant la voluntat d’esdevenir del poble català, tal com es va fer l’agost de 1989 en què una cadena humana amb més de 2 milions de persones va recórrer més de 600 quilòmetres per unir les tres capitals bàltiques, Vílnius, Riga i Tallin per exigir la seva independència.

Però en aquelles terres, ja feia temps que l’efervescència nacionalista s’escoltava. De fet, molts vespres se succeïren concentracions que cantaren himnes i cançons nacionalistes, expressament prohibides durant els anys de l’ocupació soviètica. La revolució cantada es va allargar durant quatre anys amb un gran nombre d’actes de protesta i de desafiament al règim soviètic. Aquesta història és narrada al documental estonià “La revolució cantada”, que la Segarra per la Independència projectarà avui a 2 de setembre a la Sala Francesc Buireu de Cervera.

 A Catalunya, la nostra causa és anomenada per molts la revolució dels somriures. Definició prou encertada, atès que any rere any, les manifestacions multitudinàries s’han anat succeint de forma pacífica i festiva, i el procediment polític paral·lel, dins dels termes més rigorosos del parlamentarisme i la democràcia. 

Ara ens trobem a les portes d’una nova diada. Un nou 11 de setembre que serà festiu, fraternal, reivindicatiu, perseverant, fort i alegre com mai. Perquè els catalans no ens enfonsem. Hem resistit més de 300 anys després del setge borbònic que va intentar aniquilar la identitat catalana. Ara hem dit prou, i per deixar-ho clar, entonarem de nou els Segadors, que en la nostra pròpia revolució cantada ens recordarà que els catalans sabem fer caure espigues d'or i que quan convé, seguem cadenes.